Quin és el millor barret per a xemeneia: guia de compra

No existeix un millor barret en abstracte: existeix el que correspon al que evacua el conducte, a la seva mesura real, a l'entorn i a la temperatura de treball.

El primer que cal saber és què surt per allà: fums de combustió, aire viciat de banys i cuines, o tots dos per conductes diferents dins del mateix calaix d'obra.

El barret estàtic funciona sense consum elèctric i resol la majoria de sortides domèstiques; el mecànic es reserva per a quan el cabal a extreure ho exigeix.

La mesura es pren sobre l'exterior del calaix d'obra acabat, no sobre el tub interior ni sobre la mesura aproximada d'un catàleg.

L'alumini lacat cobreix els entorns normals; l'acer inoxidable AISI 316 es recomana a menys de 2.000 metres del mar.

Tot remat té una temperatura màxima de treball, i aquesta dada s'ha de creuar amb l'aparell abans de comprar.

El CTE DB-HS 3 obliga a protegir la boca d'expulsió contra l'aigua i els ocells, i a separar-la almenys 3 m de qualsevol entrada de ventilació.

Si busques el millor barret per a xemeneia trobaràs llistes de productes ordenats per preu o per valoracions. El problema és que un barret no és un electrodomèstic: és una peça que corona una sortida concreta, amb una mesura concreta, en un edifici concret i amb un ús concret. El mateix model pot ser excel·lent en una teulada i del tot inadequat en la del costat.

Dit d'una altra manera: la pregunta útil no és quin és el millor, sinó quin és el correcte per a la teva sortida. I això es decideix amb sis criteris que es poden resoldre en mitja hora, amb una cinta mètrica i una mica d'atenció. Aquesta guia els recorre en l'ordre en què convé abordar-los, perquè cadascun condiciona el següent.

Un avís previ que estalvia diners: el barret és la peça més barata de tota la instal·lació i la que està en el punt més exposat de tot l'edifici. Triar per preu en aquest punt surt car, perquè un remat mal triat no falla el primer any, sinó al tercer, quan reposar-lo implica pujar de nou a coberta.

És la primera pregunta i la que més vegades se salta. Hi ha tres situacions molt diferents que a la teulada s'assemblen molt.

Sortida de fums de combustió. Xemeneia de llenya, estufa, caldera de gas, instal·lació de pellets o biomassa. Aquí surten gasos calents i, segons el combustible, condensats amb càrrega àcida. El remat ha de suportar aquesta temperatura i aquesta agressivitat química, i la seva geometria ha d'ajudar al tir en lloc d'entorpir-lo.

Extracció d'aire viciat. Conductes de ventilació de banys i cuines, sistemes de renovació d'aire de l'habitatge. Aquí no hi ha gasos calents, però sí un cabal que cal garantir de manera contínua. És el terreny on té sentit plantejar-se un remat amb extracció mecànica.

Ventilació d'espais tècnics. Caixes d'ascensor, patis de servei, garatges, ocultació de maquinària de climatització a coberta. Solen requerir superfícies de pas grans i sovint dimensions fora de qualsevol catàleg.

La raó per la qual aquest criteri va primer és que condiciona tota la resta: el material, la temperatura admissible, la necessitat o no de motor i fins i tot la manera de prendre les mesures. I hi ha un cas mixt molt freqüent en habitatge col·lectiu: un mateix calaix d'obra que agrupa diversos conductes independents —campana de cuina, bany, caldera— i que es corona amb una sola peça. Aquí la decisió no es pren per conducte, sinó pel conjunt.

És la bifurcació principal del mercat i la que més confusió genera.

El barret estàtic no porta motor ni consum elèctric. La seva feina la fa la mateixa forma de la peça: en passar l'aire exterior entre les lamel·les es genera una depressió sobre la boca del conducte que afavoreix la sortida de l'aire o dels fums, en lloc d'empènyer-los cap a dins. És la solució adequada per a campanes de cuina, calderes de gas i xemeneies de llar, i resol la gran majoria de sortides domèstiques sense cap manteniment elèctric.

El barret mecànic incorpora un motor extractor al seu interior. Es justifica quan cal garantir un cabal determinat de manera contínua —ventilació de zones humides, banys i cuines en habitatge col·lectiu— o quan l'extracció natural no dona el que la instal·lació necessita.

El criteri d'elecció no és «el mecànic és millor». És: hi ha un cabal per garantir per projecte o per normativa? Si n'hi ha, mecànic. Si no n'hi ha i el conducte es comporta raonablement, estàtic, que no consumeix, no s'avaria i no genera soroll.

Si la resposta és mecànic, l'elecció del model depèn del cabal a extreure, i aquí convé tenir a mà dues referències. La primera és que un conducte de Ø100 mm a una velocitat de 4 m/s mou de l'ordre de 70 m³/h, així que el cabal total es pot estimar comptant els tubs que acometen al calaix. La segona és que cada model de motor exigeix una mesura mínima interior del calaix d'obra, i això s'ha de comprovar abans de comprar, no després:

• Model 4-200, fins a uns 77 l/s, amb 35 W de potència màxima absorbida: calaix interior mínim de 300 × 300 mm.
• Model 4-250, fins a uns 170 l/s, amb 52 W: calaix interior mínim de 445 × 445 mm.
• Model 6-315, fins a uns 300 l/s, amb 69 W: calaix interior mínim de 540 × 540 mm.
• Model 6-355, fins a uns 454 l/s, amb 87 W: calaix interior mínim de 610 × 610 mm.

Hi ha a més una variant impulsora, per a casos en què el que cal és introduir aire i no extreure'l, amb models de menor cabal.

Un detall d'instal·lació que s'oblida sovint: una extracció mecànica d'aquest tipus ha de portar un regulador electrònic de tensió, que permet ajustar la potència del motor al cabal real que necessita la instal·lació. Sense ell, el motor treballa sempre al màxim, amb el soroll i el consum que això implica.

Aquí es concentra el major percentatge de compres fallides.

La mesura que defineix el remat és la de l'exterior del calaix d'obra acabat: el llarg i l'ample de façana a façana del calaix, en mil·límetres, preses sobre l'acabat final. No és la mesura del tub interior, ni la del buit, ni la del maó abans de revestir.

Tres comprovacions que eviten l'error:

Mesura les dues direccions i les quatre cares. Els calaixos d'obra poques vegades són quadrats perfectes. Si dues cares oposades no coincideixen, anota sempre la major i adverteix de la diferència: el calaix és irregular i cal fabricar en conseqüència.

Mesura sobre el revestiment final. Si el calaix anirà revocat, arrebossat o aplacat i encara no ho està, la mesura bona és la de projecte amb l'acabat posat. És l'error clàssic en obra nova.

Comprova la verticalitat i l'estat de la coronació. Un calaix desplomat o amb la coronació deteriorada no permetrà un assentament correcte per bé que la peça estigui fabricada.

I aquí ve l'argument de fons d'aquesta guia. Un remat de mesura estàndard aplicat a un calaix que no coincideix obliga a una de dues coses: o queda folgat, i llavors entra aigua i el vent el pot desplaçar, o cal retallar i forçar a l'obra, i llavors es perd la continuïtat del remat. Totes dues acaben igual: humitat al calaix, taques a la coronació i, en el pitjor dels casos, la peça a terra després d'un temporal.

Per això la fabricació a mida no és un extra de gamma alta en aquest producte: és la manera normal de resoldre-ho bé. La peça es fabrica amb la mesura exacta del calaix i amb el marge de fabricació necessari perquè assenti sense folgances, en lloc d'ajustar-se a cops de martell.

Hi ha dues opcions reals i un criteri bastant clar per decidir entre elles.

Alumini lacat. És l'estàndard i cobreix la immensa majoria d'instal·lacions. És lleuger —cosa que importa en una peça que corona un calaix sense més subjecció que els seus ancoratges—, resisteix bé la corrosió atmosfèrica, no necessita manteniment i es laca en qualsevol color RAL per integrar-se amb la coberta.

Acer inoxidable AISI 316. Es reserva per a condicions més exigents: ambients amb clorurs, atmosferes industrials agressives i combustibles que generen condensats més àcids, com el pellet i la biomassa.

El criteri pràctic més útil que es pot donar és de distància al mar: a menys de 2.000 metres de la costa, la recomanació és acer inoxidable. És un llindar concret i fàcil de comprovar sobre un mapa, i evita la discussió abstracta sobre quin material és «millor». Per sobre d'aquesta distància, i en un entorn urbà o rural normal, l'alumini lacat és l'elecció lògica i no hi ha cap raó per pagar més.

Hi ha una tercera variable que convé no oblidar: l'acabat visible. El remat es veu des del carrer i des dels habitatges de davant. En cobertes on hi ha diversos calaixos, unificar el color fa més pel resultat final que qualsevol altra decisió estètica de la teulada.

Aquest és el criteri que gairebé cap comprador mira i que més problemes causa quan es passa per alt.

Tot remat metàl·lic té una temperatura màxima de treball en règim continu. Per sobre d'ella, el lacat es degrada, les unions pateixen i la vida útil de la peça s'escurça de manera notable. És una dada que ha de figurar a la fitxa tècnica i que s'ha de creuar amb dues coses: l'aparell que evacua i la configuració del conducte.

La configuració importa tant com l'aparell. No és el mateix un remat que corona un calaix d'obra a l'interior del qual discorre un tub independent que arriba fins a dalt —on el remat treballa a temperatura molt més baixa que els gasos— que un remat que es col·loca directament sobre la boca del conducte de fums. En el primer cas la peça està protegida; en el segon rep el gas de ple.

Per això la recomanació de compra és concreta: si la sortida és de combustible sòlid —llenya, pellet, biomassa—, no compris per catàleg. Consulta la configuració del conducte amb el fabricant abans de demanar, indicant l'aparell, el tipus de conducte i si el tub arriba o no fins a la coronació del calaix. És una consulta de dos minuts que evita reposar la peça d'aquí a tres anys.

Per a extracció d'aire viciat i per a calderes de gas la qüestió és molt menys crítica, perquè les temperatures de treball són sensiblement més baixes.

La diferència entre un remat que ajuda i un que destorba és a la seva forma, i s'aprecia sobretot els dies de vent.

El tir d'un conducte es produeix perquè l'aire calent de l'interior és menys dens que l'exterior i tendeix a pujar. A aquest mecanisme se li suma —o se li resta— l'efecte del vent sobre la boca. Quan el vent incideix sobre una peça ben resolta, l'aire accelera en travessar-la i genera una depressió just a sobre de la sortida, que estira el fum cap a fora. Quan incideix sobre una boca desprotegida o sobre una tapa mal plantejada, pot fer el contrari: pressionar sobre la sortida i provocar el retorn.

D'aquí surten dues coses per mirar a la fitxa del producte.

La primera és si el disseny és antiretorn, és a dir, si la peça està pensada per generar depressió sobre el conducte i no només per tapar la pluja. La majoria dels barrets barats del mercat només fan el segon.

La segona, en peces fabricades a mida, és si l'alçada del remat i la separació entre lamel·les es mantenen constants en canviar les dimensions exteriors. Si en fabricar una peça més gran s'estiren les proporcions, la capacitat de depressió canvia i el comportament deixa de ser el mateix. Que aquestes dues cotes no variïn és el que permet que una peça a mida es comporti igual que una de mesura corrent.

Convé també fixar-se en l'execució: una peça les parts de la qual van encaixades mitjançant punts d'embutició expansius, sense soldadures, conserva les propietats del material a les unions, que és on abans comença a fallar un remat soldat a la intempèrie.

Per a conductes de ventilació, la referència és el Document Bàsic HS 3 del Codi Tècnic de l'Edificació, dedicat a la qualitat de l'aire interior. Defineix la boca d'expulsió com l'extrem exterior del conducte d'extracció pel qual surt l'aire viciat i estableix que ha d'estar dotada d'elements de protecció que impedeixin l'entrada d'aigua i d'ocells. En altres paraules: el remat no és un accessori opcional, forma part de la solució exigida.

Sobre la seva posició a coberta, el document fixa tres condicions que convé comprovar abans de comprar res:

Les boques d'expulsió s'han de situar separades almenys 3 m de qualsevol element d'entrada de ventilació —boques de presa, obertures d'admissió, portes exteriors i finestres—. És la condició que més vegades incompleix una sortida improvisada en una reforma.

Han de disposar de malla antiocells o elements similars.

En ventilació híbrida, la boca ha de quedar a 1 m com a mínim sobre la coberta, i a més superar l'alçada de qualsevol obstacle situat entre 2 i 10 m, 1,3 vegades l'alçada dels obstacles situats a 2 m o menys, i 2 m en cobertes transitables.

El document exigeix a més que cada conducte d'extracció disposi a la seva boca d'expulsió d'un aspirador híbrid o mecànic segons el sistema de ventilació, i que els conductes siguin verticals, de secció uniforme i registrables per a la seva neteja cada 10 m com a màxim.

Per als conductes d'evacuació de productes de la combustió el marc és diferent: la referència és el Reglament d'Instal·lacions Tèrmiques als Edificis i la normativa específica de càlcul i disseny de xemeneies, a més del que estableixi l'ordenança municipal corresponent, que en molts ajuntaments afegeix condicions pròpies d'alçada i separació.

Un bon remat sobre un calaix mal acabat continua donant problemes. Aquestes són les condicions que convé deixar resoltes abans que pugi la peça.

Conductes individualitzats. Cada bany i cada cuina haurien de tenir el seu conducte propi fins a coberta. Compartir-los és la causa habitual dels problemes de soroll, olors i ventilació creuada entre habitatges.

Els tubs, per sota de la coronació. La recomanació és deixar-los uns 20 cm per sota del nivell superior del calaix d'obra i segellar-los entre ells amb escuma de poliuretà. Així el remat extreu únicament l'aire de l'interior dels tubs, i no el del mateix calaix, que és el que passa si queden oberts i el que arruïna el rendiment de l'extracció.

Coronació sòlida. Convé formigonar sòlidament les tres últimes filades de maó, preferiblement amb armadura, perquè una ratxa forta de vent no arrenqui la coronació amb el remat a sobre. És una precaució barata que s'agraeix en cobertes exposades.

Coronació neta i a nivell. El remat ha d'assentar sobre una superfície regular. Una base ben resolta actua a més com a goteró i evita l'entrada d'humitat pel seient.

Sense necessitat de ser instal·lador, hi ha indicis bastant fiables.

Només es ven per mesures tancades. Si l'oferta es limita a tres o quatre talles, l'ajust al calaix real dependrà de la sort.

La fitxa tècnica no diu la temperatura màxima. Si aquesta dada no apareix, no hi ha manera de saber si la peça val per al teu aparell.

No es menciona el comportament davant del vent. Una peça que només es descriu com a «tapa antipluja» probablement sigui només això.

El material es descriu com a «metall» o «acer». Importa molt si és alumini lacat, inoxidable AISI 316 o acer galvanitzat sense més, sobretot a prop del mar.

No hi ha accessoris de fixació inclosos. La subjecció al calaix és part de la solució, no un complement.

No hi ha plànols ni documentació tècnica descarregable. Si ningú no podrà incorporar la peça a un detall constructiu, és que no està pensada per instal·lar-se bé.

Amb aquestes dades, un pressupost es tanca sense anades i vingudes:

• Llarg i ample exteriors del calaix d'obra acabat, en mil·límetres, indicant si el calaix és irregular.
• Nombre d'unitats.
• Tipus: estàtic o mecànic. Si és mecànic, el cabal a extreure o el nombre i diàmetre dels tubs que acometen.
• Què evacua el conducte: fums de combustió, aire viciat o tots dos, i amb quin aparell.
• Distància aproximada al mar, per decidir el material.
• Acabat: color RAL o acer inoxidable.
• Necessitats especials: alçada diferent, cara cega per recolzar contra un parament, forma no rectangular, unió de dues peces.
• Croquis acotat o fotografia del calaix, si hi ha qualsevol particularitat.

El formulari de pressupost admet adjuntar documentació en PDF, JPG, PNG, XLSX, CSV, DWG i DXF fins a 10 MB, de manera que es pot enviar directament el plànol o la foto de la coberta.

VENTUM® és la gamma de remats de xemeneia i ventilació d'Industrias Mas, amb més de 200.000 unitats fabricades. Es fabrica a mida, en versió estàtica i en versió mecànica amb motor integrat, en alumini lacat o en acer inoxidable AISI 316 brillant, amb disseny antiretorn i base preparada per a un ancoratge directe sobre el calaix d'obra, sense treballs de paleta addicionals.

La gamma es completa amb solucions fora de catàleg per a projectes singulars: formes no rectangulars, alçades especials, cares cegues quan el calaix recolza contra un parament, peces d'unió per a grans dimensions i remats per a xemeneies d'obra i conductes de formigó. L'alçada de la peça i la separació entre lamel·les es mantenen constants amb independència de les mesures exteriors, de manera que la capacitat de depressió no canvia en fabricar peces grans.

Industrias Mas Salvadó y Sucesores és fabricant de productes d'alumini per a la construcció des del 1968, amb planta pròpia a Tàrrega (Lleida) i sistema de qualitat certificat ISO 9001:2015.

Per incorporar la peça al projecte estan disponibles el catàleg tècnic, el plànol dimensional, el dibuix 2D, l'esquema del sistema de ventilació estàtica i l'esquema de funcionament aspirant.