Barret antipluja: com evitar que entri aigua pel conducte de la xemeneia

Un conducte de xemeneia sense remat és un embut apuntant al cel. La descripció és literal i les xifres ho confirmen.

Un conducte de 20 centímetres de diàmetre té una boca d'uns 314 cm². Sota una pluja de 100 mm per hora —una intensitat perfectament ordinària en bona part d'Espanya durant un episodi de tempesta— aquesta boca recull més de 3 litres d'aigua per hora.

Tres litres que cauen directament a l'interior de la instal·lació. I no surten per on han entrat.

El recorregut depèn de la instal·lació, però el destí és sempre algun d'aquests quatre.

A l'aparell. En el cas més directe, l'aigua arriba fins a l'estufa o la caldera. En equips amb electrònica —i pràcticament totes les estufes de pèl·lets en porten— això pot ser terminal.

A les parets del conducte. L'aigua es barreja amb el sutge i els dipòsits acumulats. En una instal·lació de llenya forma una pasta que s'adhereix a les parets; en una de pèl·lets, se suma al condensat àcid i multiplica la seva capacitat corrosiva.

A l'obra de fàbrica del calaix d'obra. Si el conducte discorre per un calaix de maó, l'aigua satura l'obra de fàbrica des de dins. Apareixen eflorescències a les cares exteriors, es degrada el morter de les juntes i, en zones amb glaçades, el cicle de congelació escrostona l'obra de fàbrica filada a filada.

A l'interior de l'habitatge. El cas que es detecta més tard i el que surt més car. La taca apareix al sostre de l'última planta o al parament per on discorre el conducte, setmanes després d'haver començat el procés, i sol atribuir-se a una gotera de coberta.

Hi ha un detall que convé entendre, perquè explica per què el problema empitjora més de pressa del que s'esperaria.

L'aigua de pluja és lleugerament àcida pel CO₂ atmosfèric dissolt. En entrar en un conducte de fums, dissol a més els compostos de sofre i de clor presents en els dipòsits de combustió. El líquid resultant és notablement més agressiu que l'aigua de partida.

Aquest líquid ataca el material del conducte, deixa al descobert superfície nova, i aquesta superfície nova es corroeix al seu torn. El procés no és lineal: es retroalimenta.

En instal·lacions de pèl·lets l'efecte se suma al del condensat propi de la combustió, que ja és àcid de per si. És la raó per la qual en pèl·lets es recomana acer inoxidable AISI 316, el contingut en molibdè del qual li dona resistència davant de medis àcids i de clorurs.

Abans d'actuar convé identificar l'origen, perquè les solucions són diferents i no és estrany confondre-les.

És pluja si l'aparició de l'aigua coincideix amb episodis de precipitació, amb un retard d'hores; si el líquid a la base del conducte és relativament clar, encara que arrossegui sutge; si el fenomen es produeix també amb l'aparell apagat, fins i tot fora de temporada; i si el volum és apreciable després d'una tempesta.

És condensació si apareix durant el funcionament o en les hores següents a l'apagada; si és persistent i de volum petit però continuat; si el líquid és fosc, dens, amb aspecte enquitranat en instal·lacions de llenya; i si s'agreuja amb temperatures exteriors baixes i amb trams exteriors llargs sense aïllar.

Si és pluja, la solució és el remat. Si és condensació, la solució passa per l'aïllament del conducte, pel dimensionament de la secció i, si escau, per un sistema de recollida de condensats. Un remat no corregeix un problema de condensació.

És perfectament possible que passin totes dues coses alhora, i de fet és l'habitual en instal·lacions antigues sense remat.

La reacció intuïtiva davant d'un conducte que recull aigua és tapar-lo. Una xapa recolzada sobre la boca, o una tapa plana subjecta amb varetes.

És una mala solució, per tres motius.

Escanya el pas. Si la separació entre la tapa i la boca és petita, la secció lliure resultant queda per sota de la secció interior del conducte. El tir cau, i cau sobretot en les engegades en fred, que és quan és més feble.

Genera sobrepressió sobre la boca. Una superfície plana encarada al vent crea una zona de pressió positiva just a sobre de la sortida. El resultat és el revocament: fum que torna a l'interior amb determinades direccions de vent.

No protegeix de la pluja amb vent. La pluja no cau vertical. Amb vent, una tapa plana sense faldó lateral deixa entrar aigua pels costats gairebé amb la mateixa facilitat que sense tapa.

La solució correcta no consisteix a tapar, sinó a protegir la boca mantenint o millorant el pas d'aire.

Tres coses simultànies.

Intercepta l'aigua sense tancar el pas. Un conjunt de lames horitzontals disposades en tot el perímetre bloqueja la trajectòria directa de la gota —inclosa la que arriba inclinada pel vent— mentre deixa circular l'aire lliurement per la secció efectiva.

Aprofita el vent en lloc de patir-lo. En travessar les lames, l'aire es veu obligat a passar per una secció més estreta i s'accelera. Aquest augment de velocitat va acompanyat d'una caiguda de pressió —el principi de Venturi— i aquesta depressió, aplicada sobre la boca, afavoreix l'extracció.

Allunya l'aigua del calaix d'obra. La base del remat actua com a goteró, de manera que l'aigua que escorre per l'exterior de la peça cau separada del parament en lloc de recórrer les cares del calaix. És el que evita els regalims foscos i la saturació de l'obra de fàbrica.

El remat resol l'entrada per la boca. Hi ha dos punts més per on l'aigua pot accedir, i convé revisar-los en la mateixa intervenció.

La trobada amb la coberta. Si el conducte travessa el vessant, aquest pas ha d'estar resolt amb un tapajunts correctament solapat —per sota de la coberta a la part alta, per sobre a la baixa—, no amb segellat.

La coronació del calaix d'obra. La cara superior del calaix és horitzontal i absorbeix aigua igual que qualsevol coronació de mur. Un calaix sense remat a la coronació satura l'obra de fàbrica des de dalt amb independència de com de ben resolta estigui la boca del conducte.

Els remats VENTUM® es fabriquen a mida per a xemeneies i conductes de ventilació, sobre les dimensions reals de la boca o del calaix d'obra.

• Material: alumini lacat d'1,2 mm de gruix. També en acer inoxidable AISI 316 brillant de 0,8 mm.
• Lacat: 25 micres de laca de polièster, resistent a la corrosió, a la radiació ultraviolada i a la variació tèrmica.
• Dimensions estàndard: 500 mm d'alçada total, 405 mm d'alçada útil i 95 mm de sòcol inferior.
• Lames: 6 lames horitzontals que intercepten la pluja en tot el perímetre i generen depressió sobre la boca per efecte Venturi.
• Unió de peces: per punts d'embotició expansius, sense soldadures.
• Base: dissenyada per a ancoratge ràpid; actua a més com a goteró, allunyant l'aigua de les cares del calaix d'obra.
• Instal·lació: no necessita obra de paleta.
• Opcions: cara extraïble per a inspecció i manteniment.
• Colors estàndard: RAL 9005, 7016, 9006, 7022 i 9003. Qualsevol altre RAL sota comanda.
• Certificació: ISO 9001:2015.

1. Dimensions reals de la boca del conducte o de la coronació del calaix d'obra.
2. Secció interior del conducte, per comprovar que la secció lliure del remat la iguala o la supera.
3. Tipus d'instal·lació: llenya, pèl·lets, gas o ventilació.
4. Ubicació i distància al mar, que determinen la recomanació de material.
5. Material i referència RAL.
6. Estat de la coronació del calaix, per si a més necessita remat propi.

• Tapar la boca amb una xapa plana, que escanya el pas i genera revocament.
• Triar el remat per diàmetre nominal sense comprovar la secció lliure efectiva.
• Atribuir a la pluja un problema de condensació, o a l'inrevés, i col·locar la solució equivocada.
• Resoldre la boca i deixar sense rematar la coronació del calaix, que continua absorbint aigua.
• Segellar la trobada amb la coberta en lloc de resoldre-la amb un tapajunts correctament solapat.
• Instal·lar alumini lacat en una sortida de pèl·lets, exposat a un condensat àcid.