Ampit per a porta exterior: com evitar que entri aigua pel llindar

Hi ha una avaria que gairebé sempre arriba descrita de la mateixa manera: entra aigua per sota de la porta quan plou amb vent. El diagnòstic que l'acompanya sol ser també el mateix, i sol ser equivocat: la porta no tanca bé.

De vegades és la porta. Però en la majoria dels casos la fusteria fa la seva feina i el problema és trenta centímetres més avall, en com es va resoldre la transició entre el paviment exterior i l'interior. És a dir, al llindar.

El llindar és el punt més exigit de tota l'envolupant, i també el que rep menys atenció en projecte. Rep aigua directa, aigua de rebot del paviment, aigua acumulada i aigua empesa pel vent, i ho ha de fer mentre s'hi camina per sobre. Resoldre'l amb el mateix criteri amb què es resol una finestra és l'origen de gairebé totes les filtracions que després s'atribueixen a la porta.

Convé començar per la diferència física, perquè d'aquí se'n dedueix tota la resta.

En una finestra, la base del buit està elevada respecte a l'exterior. L'aigua que arriba a l'ampit només s'ha de desviar: la gravetat fa la resta i la peça la deixa caure al buit. L'ampit de finestra treballa contra un problema d'escolament, i n'hi ha prou amb vol, pendent i goteró.

En una porta, la base del buit és a la cota del terra. L'aigua no cau des d'allà: arriba rodolant pel paviment exterior, s'acumula quan el desguàs no dona l'abast i el vent l'empeny contra la fulla. A més, en la immensa majoria dels casos actuals, la diferència de cota entre el paviment exterior i l'interior és pràcticament nul·la, perquè així ho exigeix l'accessibilitat.

La conseqüència és que en un llindar cal resoldre tres coses alhora, i només una la resol l'ampit:

• Desviar l'aigua que escorre per la fulla i pel mateix perfil, perquè no torni cap a dins. Això sí que ho fa l'ampit.
• Evacuar l'aigua que arriba pel paviment abans que arribi al llindar. Això ho fa el drenatge: el pendent del paviment i, gairebé sempre, una canaleta.
• Segellar la trobada entre la fusteria i l'obra. Això ho fa el muntatge de la porta.

Quan falla la filtració, la reacció habitual és reforçar la tercera. I gairebé sempre la que ha fallat és la segona.

Aquí hi ha un article que es passa per alt amb una freqüència notable, i convé tenir-lo present perquè és el que defineix el marc.

El DB-HS 1 estableix en el seu àmbit d'aplicació que els terres de les terrasses i els dels balcons es consideren cobertes. No són paviments exteriors qualssevol: són cobertes, amb tot el que això implica.

I per als accessos situats en un parament vertical, l'apartat 2.4.4.1.9 planteja dos camins:

Primera opció: el desnivell. Disposar un desnivell de 20 cm d'alçada com a mínim per sobre de la protecció de la coberta, protegit amb un impermeabilitzant que el cobreixi i que pugi pels laterals del buit fins a una alçada de 15 cm com a mínim per sobre d'aquest desnivell.

Segona opció: la reculada. Disposar l'accés reculat respecte al parament vertical 1 m com a mínim, amb el terra fins a l'accés en pendent del 10 % cap a fora i tractat com a coberta. En el cas concret de balconeres que aboquen l'aigua lliurement i sense ampits, aquest pendent mínim baixa a l'1 %.

Són dues solucions molt diferents, i cap de les dues és un perfil. Són geometria de l'edifici. L'ampit apareix després, per rematar el que la geometria ja ha resolt.

Arribats a aquest punt, qualsevol que hagi redactat un projecte recent haurà vist el problema.

Un itinerari accessible no admet graons. Un desnivell de 20 cm és exactament el contrari del que demana l'accessibilitat, i en una sortida a terrassa d'habitatge, en un accés a local o a l'entrada d'un edifici públic, l'opció de pujar vint centímetres simplement no és sobre la taula.

La reculada d'un metre tampoc no ho és sempre: consumeix superfície de terrassa i obliga a un pendent del 10 % que, en un metre, són deu centímetres de desnivell repartits a la zona de pas.

Aquest és un conflicte normatiu real entre dues exigències legítimes, i val la pena dir-ho amb claredat perquè a l'obra sol resoldre's per omissió: s'executa el llindar a nivell, no es preveu drenatge, i l'estanquitat s'encomana a un cordó de silicona que dura tres hiverns.

Les sortides raonables passen totes per la mateixa idea: si no es pot aixecar el llindar, cal treure l'aigua abans que hi arribi.

Canaleta de drenatge davant del llindar. És la solució més estesa i la més eficaç. Una canaleta registrable, amb reixa enrasada amb el paviment i connectada a la xarxa d'evacuació, col·locada immediatament davant de la porta i en tota l'amplada del buit. Intercepta l'aigua que corre pel paviment i la que escorre per la fulla abans que puguin arribar a la fusteria.

Pendent del paviment cap a l'exterior. Obvi, però s'incompleix amb freqüència quan el paviment s'executa pla o, pitjor, amb contrapendent cap a la porta.

Embornal addicional a prop de l'accés. El DB-HS 1 demana que els embornals se situïn a un nivell més baix que qualsevol accés a la coberta. Si l'únic embornal és lluny, l'aigua recorre tota la terrassa abans d'evacuar, i aquest recorregut passa per davant de la porta.

Solucions alternatives normalitzades. La UNE 104416:2009, sobre impermeabilització amb làmines sintètiques, recull al seu apartat 7.6.4 alternatives al graó de 20 cm en la trobada amb accessos i obertures. És la via documentada per justificar una solució diferent de la de l'articulat, que el mateix CTE preveu sempre que s'acrediti un comportament equivalent.

En totes elles l'ampit compleix el mateix paper: cobrir la transició, rematar la trobada i llançar l'aigua a la canaleta. No és la peça que conté la inundació, és la peça que impedeix que el que escorre torni cap a dins.

El goteró és el ressalt corregut que recorre el cantell inferior del vol del perfil. La seva funció és trencar la tensió superficial de l'aigua.

Sense ell, l'aigua que arriba a la vora no se'n desenganxa: s'adhereix a la cara inferior de la peça i recorre cap enrere, per capil·laritat, fins al parament. Amb ell, l'aigua troba una aresta viva, no pot seguir la corba i cau en forma de gota a l'aire.

El CTE ho quantifica per als ampits a l'apartat 2.3.3.6 del DB-HS 1, i són tres condicions que van juntes: pendent cap a l'exterior de 10º com a mínim, goteró a la cara inferior del sortint separat del parament exterior de la façana almenys 2 cm, i entrega lateral a la brancada de 2 cm com a mínim.

El que és interessant no és la norma, que es compleix gairebé sempre a fàbrica. El que és interessant és com s'anul·la a l'obra, perquè un goteró anul·lat és un goteró que no existeix:

El paviment exterior s'executa després i el colga. Aquest és, amb diferència, l'error més freqüent en llindars de porta. Es col·loca el perfil a la cota correcta, s'enrajola la terrassa setmanes més tard amb dos centímetres més de recrescut dels previstos, i el goteró queda tocant el paviment o per sota. A partir d'aquí l'aigua no cau: té un pont continu per on tornar.

El morter d'agafada o el revestiment pugen fins a la cara inferior. El monocapa que es remata contra el cantell del perfil fa exactament el mateix que el paviment: crea continuïtat on hi havia d'haver discontinuïtat.

Un cordó de silicona segella el cantell inferior contra l'obra. Es fa amb bona intenció, per "assegurar", i l'efecte és el contrari: s'omple el buit de 2 cm que el CTE exigeix que existeixi.

El vol és insuficient. Si el perfil no sobresurt prou, el goteró queda dins dels 2 cm i no hi ha separació per trencar.

Els quatre casos tenen el mateix símptoma: la taca vertical apareix sota el llindar, a la cara del forjat o del sòcol, i s'atribueix a esquitxades.

Un ampit és, en secció, un canal. I un canal amb els extrems oberts és un canal que descarrega a les brancades.

És un punt que passa desapercebut perquè no es veu: l'aigua no s'hi acumula, simplement circula pel fons del perfil fins al final i s'aboca dins del buit d'obra, entre la fusteria i l'obra de fàbrica. La humitat apareix mesos després, a l'interior, al costat de la brancada, i no hi ha manera de relacionar-la amb la pluja perquè no hi ha cap rastre exterior.

El CTE ho aborda amb l'entrega lateral a la brancada de 2 cm com a mínim, que assegura que el perfil s'introdueix a l'obra en lloc d'acabar a pany. Però l'entrega no tanca l'extrem del canal: només el fica dins del mur.

La solució de sistema és tancar el perfil pels dos extrems amb una tapa lateral. Les tapes ALU-DROP® són peces de polímer termoplàstic resistent a la radiació ultraviolada i a la intempèrie, amb versió dreta i esquerra, que encaixen a pressió sobre els extrems del perfil sense cargols i sense eines. Són desmuntables, cosa que permet netejar el perfil i tornar-les a col·locar, i es fabriquen en color a joc amb l'ampit.

Davant l'alternativa habitual, que és omplir l'extrem amb massilla, la diferència és la de sempre: una peça no envelleix igual que un consumible.

En un llindar de porta, tres mides condicionen tota la resta i totes tres han d'estar tancades abans de fabricar, no després.

El fons. És la distància que ha de cobrir el perfil des de la trobada amb la fusteria fins al cantell exterior, amb vol suficient perquè el goteró quedi separat del parament. En una porta aquest fons sol ser més gran que en una finestra, perquè el llindar és més profund i perquè sovint cal cobrir el cantell del forjat.

El llarg. L'amplada del buit acabat més l'entrega lateral a les dues brancades. Es mesura el buit real, no la mida de la fusteria.

La cota del paviment exterior acabat. Aquesta és la que s'oblida, i és la que arruïna les altres dues. No la cota del forjat ni la de la làmina impermeabilitzant: la cota final, amb recrescut, adhesiu i paviment inclosos. Si no està decidida en el moment de demanar, el que s'està fabricant és una peça que potser quedarà colgada.

Una regla pràctica que evita la majoria dels disgustos: no es demana l'ampit d'un llindar fins que el paviment exterior està definit en cota, i si el paviment encara no s'ha executat, es deixa constància escrita de la cota prevista a la mateixa comanda.

Els ampits es fabriquen en dos models, i en llindars de porta l'elecció té més recorregut que en finestres.

El model sense aleta posterior és el perfil estàndard. Desvia l'aigua cap a fora del parament i resol la situació convencional, amb la fusteria segellada contra el perfil.

El model amb aleta posterior incorpora un ressalt posterior de 10 mm que millora l'estanquitat en la trobada amb la fusteria i serveix de suport al revestiment. Està especialment indicat en façanes amb monocapa i en sistemes d'aïllament per l'exterior, on l'acabat s'ha d'integrar amb l'aïllament i on un remat a pany deixa una junta que el revestiment no cobreix bé.

En un llindar, aquest ressalt posterior compleix a més una funció que en una finestra no té: conté l'aigua que s'escola per sota de la fulla quan el vent l'empeny, i li dona temps de sortir pel davant en lloc de continuar cap a l'interior.

Els ampits IMS es fabriquen a mida en alumini lacat, adaptats al fons i al llarg de cada buit, per a finestres i per a portes.

• Material: alumini d'1,5 mm de gruix.
• Lacat: pintura en pols texturitzada, resistent a la corrosió, a la radiació ultraviolada i a les ratllades.
• Acabat: perfil amb goteró integrat, que allunya l'aigua del parament.
• Models: sense aleta posterior, i amb aleta posterior de 10 mm per a façanes amb monocapa o sistemes d'aïllament per l'exterior.
• Tapes laterals ALU-DROP®: polímer termoplàstic resistent a la radiació ultraviolada, en versió dreta i esquerra, muntatge a pressió sense cargols ni eines, desmuntables i en color a joc.
• Fabricació: a mida en llarg i en fons, amb angles i remats adaptats al buit.
• Colors estàndard: gris antracita RAL 7016, blanc RAL 9016, negre RAL 9005 i gris cendra RAL 7022, en acabat texturitzat. Qualsevol altre color de la carta RAL sota comanda.
• Certificació: ISO 9001:2015.

1. Quantitat d'unitats i ubicació de cadascuna.
2. Amplada del buit acabat, en mil·límetres, mesurada sobre l'obra i no sobre la fusteria, indicant l'entrega lateral prevista a cada brancada.
3. Fons necessari, des de la trobada amb la fusteria fins al cantell exterior, comptant el vol que deixa el goteró separat del parament.
4. Cota del paviment exterior acabat, o la cota prevista si encara no s'ha executat.
5. Model: sense aleta o amb aleta posterior, segons el revestiment de façana.
6. Tapes laterals, indicant si calen dreta, esquerra o totes dues.
7. Referència RAL, preferentment la mateixa de la fusteria.
8. Sistema de drenatge previst davant del llindar, si n'hi ha, per dimensionar el vol en conseqüència.

• Tractar el llindar com un ampit de finestra i aplicar la solució de finestra sense revisar el drenatge.
• Executar el paviment exterior després sense respectar la cota prevista, colgant el goteró.
• Segellar el cantell inferior del perfil contra l'obra, cosa que anul·la exactament la separació que la norma exigeix.
• Deixar els extrems oberts o tancar-los amb massilla en lloc de tapa lateral.
• Prescindir de la canaleta en accessos a nivell, confiant l'estanquitat al burlet de la porta.
• Mesurar sobre la fusteria en lloc de sobre el buit d'obra, amb la qual cosa l'entrega lateral desapareix.
• Col·locar el perfil sense pendent, o amb contrapendent per un mal falcat del seient.