Reixes de ventilació decoratives: estètica sense perdre cabal

La reixa és un d'aquells elements que només es miren quan queden malament. Un buit de ventilació resolt amb una peça estàndard de magatzem, cargolada de manera visible sobre una façana cuidada, fa molt més mal que la reixa mateixa.

D'aquí ve la demanda de reixes decoratives. I d'aquí ve també l'error més freqüent en triar-les: pensar que la decisió és només estètica.

Perquè una reixa de ventilació no és un embellidor. És l'element que controla el pas d'aire en un buit que algú ha dimensionat per una raó: evacuar fums d'un garatge, ventilar una caixa d'ascensor, donar aire a una màquina. Si en guanyar aparença es perd cabal, el resultat no és una reixa més bonica. És una ventilació que no ventila, en una instal·lació que sí que està obligada a ventilar.

Tot es redueix a un concepte, i convé entendre'l bé perquè gairebé mai apareix a la fitxa de producte.

El sector l'anomena secció lliure o superfície efectiva de pas. El CTE l'anomena àrea efectiva, i la defineix al DB-HS 3 com l'àrea de la secció perpendicular a la direcció del moviment de l'aire. És l'àrea real per la qual pot circular l'aire, un cop descomptats el material de les lamel·les, el marc i els elements estructurals de la reixa.

La distinció importa perquè és la magnitud amb la qual està escrit l'articulat. Quan un projecte exigeix una obertura de ventilació d'una determinada mida, està exigint àrea efectiva, no superfície de buit.

Una reixa de 40 × 30 cm té una superfície bruta de 1.200 cm². La seva àrea efectiva és sempre menor, i quant menor depèn de la geometria: el gruix de les lamel·les, la seva separació, la seva inclinació i l'amplada del marc.

La relació entre totes dues magnituds s'expressa com a percentatge d'àrea lliure. I és la xifra que governa el càlcul:

Superfície bruta necessària = àrea efectiva requerida ÷ percentatge d'àrea lliure

El mecanisme es veu millor amb números. Si la instal·lació exigeix 500 cm² de pas efectiu i la reixa té un 50 % d'àrea lliure, cal un buit de 1.000 cm². Si el model triat té un 30 % d'àrea lliure —perquè les lamel·les són més denses o el disseny és més tancat—, el buit necessari passa a 1.667 cm². És un 67 % més de superfície per al mateix cabal.

Aquí hi ha el problema de fons de moltes reixes decoratives: el disseny s'aconsegueix gairebé sempre tancant el pas.

El percentatge exacte el dona el fabricant amb el pressupost, perquè en lamel·les fixes depèn de les dimensions concretes de cada peça. Però en fase de projecte cal un ordre de magnitud abans de demanar res, i es pot obtenir amb dues comprovacions.

Primera, el pas lliure entre lamel·les. Mesureu la separació vertical lliure entre dues lamel·les consecutives i dividiu-la pel pas entre eixos. El quocient dona una primera aproximació del percentatge d'àrea lliure a la zona de lamel·les, abans de descomptar el marc. Una lamel·la amb pas ampli es mou al voltant del 50 %; una trama decorativa tancada pot baixar del 30 %.

Segona, el descompte del marc. Resteu de l'alçada i de l'amplada el doble de l'amplada del marc, i compareu la superfície resultant amb la bruta. En reixes petites aquest descompte és brutal: en una peça de 20 × 20 cm amb marc de 25 mm, el marc s'emporta gairebé la meitat de la superfície. És la raó per la qual dues reixes petites mai no equivalen a una de gran de la mateixa superfície total.

Aquest segon punt té una conseqüència de disseny que convé retenir: per a un mateix cabal, una peça gran sempre és més eficient que diverses de petites, i a més sol quedar millor.

Aquest és el punt que s'oblida amb més freqüència, perquè els accessoris es decideixen al final de la comanda, quan el dimensionament ja està tancat.

Cada element que s'afegeix darrere de la reixa redueix l'àrea efectiva del conjunt.

Malla antiocells. És pràcticament obligada en façanes i en sortides a patis. Una malla de 15 × 15 mm redueix poc; una trama més tancada, de 3 × 10 mm, redueix bastant més. L'elecció depèn del que es vol impedir: ocells, o també insectes i rosegadors petits.

Convé saber que aquesta peça no és un capritx comercial. El mateix DB-HS 3 defineix l'aireador com l'element que es disposa a les obertures d'admissió per dirigir adequadament el flux d'aire i impedir l'entrada d'aigua i d'insectes o ocells. És a dir, la protecció davant la fauna forma part de la funció esperada de l'obertura, no és un extra.

Filtre antipols. El seu efecte sobre el pas d'aire és el més important de tots, i a més augmenta amb el temps: un filtre colmatat pot arribar a anul·lar la ventilació. Qualsevol instal·lació amb filtre necessita un pla de neteja, no només un dimensionament.

La conseqüència pràctica és directa: el dimensionament s'ha de fer amb els accessoris ja decidits, no després.

No totes les reixes estan subjectes a exigències quantificades, però moltes sí, i són precisament les que ocupen més superfície en façana.

Garatges i aparcaments. El DB-HS 3 exigeix un sistema de ventilació, natural o mecànica. Per a la solució natural, s'han de disposar obertures mixtes almenys en dues zones oposades de la façana, amb repartiment uniforme, de manera que la distància al llarg del recorregut mínim lliure d'obstacles entre qualsevol punt del local i l'obertura més propera no superi els 25 m. Si la distància entre les obertures oposades més properes és superior a 30 m, s'ha de disposar una altra d'equidistant de totes dues, amb un marge admissible del 5 %.

En garatges que no excedeixin de cinc places ni de 100 m² útils s'admet una alternativa: obertures d'admissió a la part inferior d'un tancament i obertures d'extracció a la part superior del mateix tancament, separades verticalment 1,5 m com a mínim.

Trasters. Les seves obertures d'admissió han de comunicar directament amb l'exterior, i les obertures de pas han de separar-se verticalment 1,5 m com a mínim. A les zones comunes, cap punt del local ha d'estar a més de 15 m de l'obertura més propera.

Edificis no residencials. La referència europea per al disseny de la ventilació és la EN 16798-3, que des del 2018 substitueix la retirada EN 13779. Convé revisar les fitxes i plecs que encara la citen.

Res d'això decideix l'aspecte de la reixa. Però sí que en decideix la mida, i aquesta mida és la que obliga que la reixa s'hagi de resoldre amb criteri estètic: quan l'element mesura tres metres de llarg en una façana principal, ja no hi ha manera que passi desapercebut.

Hi ha tres estratègies, i funcionen millor combinades.

Triar la geometria correcta

No totes les geometries decoratives es comporten igual, i la diferència és gran.

La lamel·la horitzontal correctament dimensionada resol tres coses alhora: impedeix la visió directa de l'interior, protegeix de l'entrada d'aigua de pluja i manté una àrea lliure raonable. És la geometria que ofereix millor equilibri entre les tres exigències, i la raó és geomètrica: l'obstrucció es concentra en el gruix de la lamel·la, que és petit davant del pas.

La xapa perforada ofereix un aspecte més uniforme i continu, però paga un preu alt en àrea efectiva. Una perforació que amagui la visió interior poques vegades supera el 30 %, i a igualtat d'aspecte sol ser la solució que més superfície de buit exigeix.

Les trames i gelosies de pas molt fi són les més restrictives de totes. Funcionen bé quan el cabal no està compromès, i malament quan ho està.

Les nostres reixes fan servir la mateixa lamel·la que els remats VENTUM®, amb 60 mm de profunditat. És una decisió amb una conseqüència estètica rellevant: en un edifici amb reixes a la façana i remats a la coberta, tots els elements de ventilació comparteixen llenguatge formal, material i color.

Fabricació a mida

És l'estratègia més eficaç i la menys utilitzada.

Una reixa estàndard obliga a adaptar el buit a la peça. Una reixa a mida s'adapta al buit, cosa que permet dues coses: aprofitar tota la superfície disponible —i per tant maximitzar l'àrea efectiva— i eliminar els bastiments, ajustos i farciments que delaten una peça que no encaixa.

Fabriquem sobre les cotes reals del buit, sense folgances. És important entendre què significa: es mesura el buit acabat i es fabrica per a aquesta mesura, no per a una mesura comercial propera.

L'efecte sobre el cabal és més gran del que sembla. Una reixa comercial de 400 × 300 col·locada en un buit de 470 × 340 obliga a fer un bastiment, i aquest bastiment és superfície de pas que es perd. A mida, aquests 70 mm d'amplada i 40 d'alçada continuen sent àrea útil.

Fixació oculta

Una reixa amb cargols a la vista sobre una façana cuidada mai no quedarà bé, per bona que sigui la peça.

Les nostres reixes es col·loquen sense fixacions visibles i sense necessitat de perforar ni d'obra de paleta. En obra nova, la platina de fixació entre maons permet deixar previst l'ancoratge durant l'execució de la paret, de manera que la reixa es col·loca després sense tocar el parament.

És la palanca estètica més barata i la més infrautilitzada.

Els acabats estàndard en alumini lacat són RAL 9005, 7016, 7022, 9006 i 9003, amb 25 micres de laca de polièster a totes dues cares. Per a projectes que ho requereixin es pot treballar qualsevol referència de la carta RAL.

Dos criteris pràctics. Perquè la reixa desaparegui, igualar el RAL de la fusteria o del parament: una reixa del color exacte de la façana deixa de llegir-se com un element afegit. Perquè formi part del conjunt, igualar el RAL de la resta d'elements metàl·lics de l'envolupant —fusteria, remats de mur, canaleres, remats de coberta—, amb la qual cosa l'edifici guanya coherència.

Hi ha un tercer criteri, menys evident: el color fosc amaga la profunditat. Una reixa en antracita o negre anul·la visualment el fons del buit, que en tons clars es percep com una ombra irregular. És la raó per la qual els negres RAL 9005 i els antracites RAL 7016 funcionen tan bé en façanes de pedra o de tons clars.

En ambients marins o industrialment agressius hi ha a més l'opció d'acer inoxidable AISI 316, amb el seu acabat propi.

Les situacions més habituals en què una reixa decorativa a mida resol millor que una d'estàndard:

• Grans superfícies de ventilació en façanes comercials i industrials, on l'element és massa gran per passar desapercebut.
• Caixes d'ascensor, que requereixen ventilació permanent i solen estar en posicions molt visibles.
• Patis de llums i de serveis, on conviuen molts buits de mides diferents.
• Garatges, amb exigències de cabal elevades i superfícies de reixa considerables.
• Quarts tècnics i trasters, on el buit sol quedar en zones de pas i a la vista.
• Ocultació d'unitats d'aire condicionat, on l'objectiu és que la màquina no es vegi sense comprometre l'aire que necessita per funcionar.

Aquest darrer cas mereix una advertència, perquè és el que genera més avaries. Una unitat exterior de climatització necessita un cabal determinat per dissipar la calor del condensador. Ocultar-la darrere d'una reixa massa tancada provoca recirculació de l'aire calent: la màquina torna a aspirar l'aire que acaba d'expulsar, la temperatura de condensació puja, el rendiment cau i el consum augmenta. En casos extrems l'equip s'atura per alta pressió, i la fallada s'atribueix a la màquina quan el problema és el tancament.

La regla pràctica: abans d'ocultar una unitat exterior cal consultar el cabal que demana el fabricant de l'equip i la distància lliure mínima que exigeix al seu voltant, i dimensionar la reixa a partir d'aquí.

Les reixes de ventilació IMS es fabriquen a mida en alumini lacat, en qualsevol amplada i alçada, per a façanes, murs i espais interiors.

• Material: alumini lacat d'1,2 mm de gruix. També en acer inoxidable AISI 316 brillant de 0,8 mm.
• Lacat: 25 micres de laca de polièster a totes dues cares, resistent a la corrosió, a la radiació ultraviolada i a la variació tèrmica.
• Profunditat: 60 mm.
• Lamel·les: fixes, sense parts mòbils ni manteniment.
• Fixació: muntatge cargolat lateral que deixa els ancoratges ocults des de la cara vista. Sense perforacions ni obra de paleta.
• Fabricació: a mida en llarg i alt, sobre les cotes reals del buit.
• Colors estàndard: negre RAL 9005, antracita RAL 7016, gris fosc RAL 7022, natural RAL 9006 i blanc RAL 9003. Qualsevol altre RAL sota comanda.
• Accessoris opcionals: platina de fixació entre maons, reixeta antiocells de 15 × 15 mm o trama de 3 × 10 mm, i filtre antipols.
• Certificació: ISO 9001:2015.

Per a superfícies grans hi ha a més tancaments i gelosies de lamel·les, fabricats amb la mateixa lamel·la, materials i colors, que permeten cobrir superfícies extenses mantenint la ventilació i ocultant maquinària a la coberta o altres instal·lacions.

1. Quantitat d'unitats.
2. Mesures del buit acabat, horitzontal i vertical, en mil·límetres i sense folgances.
3. Cabal o àrea efectiva requerida per la instal·lació, si el projecte ho compromet.
4. Accessoris decidits: malla antiocells i amb quina trama, filtre antipols.
5. Material i referència RAL.
6. Tipus de fixació previst, indicant si l'obra permet deixar platines embegudes a la paret.
7. Ús del local al qual serveix el buit, que és el que determina si hi ha exigència normativa al darrere.

• Triar per mida exterior sense comprovar l'àrea efectiva.
• Repartir el cabal en diverses peces petites, cosa que multiplica el descompte pel marc.
• Afegir la malla antiocells després, retallant un cabal que ja anava just.
• Filtre antipols sense pla de neteja, que empitjora a mesura que es colmata.
• Superposar una reixa decorativa sobre una altra d'existent, cosa que multiplica la pèrdua de càrrega.
• Mesurar amb folgances. El buit es mesura tal com és; l'ajust es resol en fabricació.
• Ocultar una unitat exterior sense comprovar el cabal i la distància lliure que demana el seu fabricant.
• Fer servir un material inadequat en façana i descobrir l'òxid dos hiverns després.